|
|
PRESENTACIO
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ
EL FET MIGRATORI A L’ESTAT ESPANYOL
ANTECEDENTS HISTÒRICS DEL FENOMEN MIGRATORI A ESPANYA
EL MERCAT LABORAL A ESPANYA ENVERS LA IMMIGRACIÓ
LA REGULACIÓ JURÍDICA DE LES POLÍTIQUES ACTIVES D'OCUPACIÓ PER A
L’INFORME DE 2006 DE SOS-RACISME: DRETS LABORALS I SOCIALS
EL FET MIGRATORI A L’ESTAT ESPANYOL
Com s’indica amb total claredat a la guia sobre immigració de l’organització OneWorld, l’estat espanyol, fins fa pocs anys, era un país emissor d’immigrants; molts espanyols han optat per emigrar per motius polítics o econòmics. És a partir de finals dels anys 80 quan Espanya es transforma en un país de destinació.
Aquesta tendència es confirma a finals dels 90 i es consolida en l’entrada del segle XXI. Es calcula que actualment la immigració representa prop del 5% de la població i, dins d’aquest grup, un 1,5% es troba en situació irregular. La població immigrant, amb targeta de residencia, en Gener de 2006, segons dades del Ministeri de Treball son de 2.738.932 persones.
Segons les dades del “Boletin Estadistico de Extranjeria e Inmigración nº 7 de Gener de 2006, del Ministeri de Treball i Afers Socials, la distribució de la població immigrada per comunitats autònomes era: Catalunya 22,03%, Madrid 20,33%, Comunitat Valenciana 12,43%, Andalusia 11,93%, Canàries 5,89%, ...
Gairebé tota la immigració a Espanya és d’origen econòmic, mentre que la immigració per asil o refugi és molt insignificant. Espanya és un dels països més restrictius en aquesta matèria.
Com dèiem abans, partir de mitjan dels anys huitanta es comença a parlar d'Espanya com a país d'immigració, en un context clarament divergent al de la migració de postguerra a Europa. La demanda de força de treball es genera en els sectors caracteritzats per la seua alta temporalitat i la falta de regulació.
L'ingrés d'Espanya en la llavors Comunitat Econòmica Europea en 1986, facilitarà l'assentament dels immigrants comunitaris, alhora que dificulta l'ingrés dels immigrants de tercers països.
Durant 1990-1999 Espanya va ser el tercer país europeu, després de Finlàndia i Grècia, quant a creixement de població immigrant. Les últimes dades la situen com el principal país receptor d'immigració de la UE (Fernández Cordó 2004). Des de 1997 són majoria els immigrants procedents de països del Sud. Entre 1992 i 2000 la població europea es duplicava mentres l'originària de països africans es multiplicava per quatre.
En paraules d'Antonio Izquierdo “la dècada dels noranta ha sigut la de la immigració marroquina i per extensió l'africana.” (Izquierdo 2002, 237). Però l'inici del segle XXI marca el començament d'una nova fase, la d'immigració llatinoamericana. Els immigrants documentats provinents d'Amèrica Llatina han passat de 61 mil en 1991 a un total de 986.178 persones, que suposen el 36,20% del total d'immigrants, segons el “Butlletí Estadístic d'Estrangeria i Immigració núm. 7 de Gener del 2006 del Ministeri de Treball i Assumptes Socials.
Mirant les dades recollides en el “Butlletí Estadístic d'Estrangeria i Immigració núm. 7 de Gener del 2006 del Ministeri de Treball i Assumptes Socials, a 31 de desembre del 2005, el nombre total de ciutadans estrangers amb targeta o autorització de residència en vigor era de 2.738.932, la qual cosa implica un increment del 38,52% respecte al 31 de desembre del 2004.
El 71,49% del total d'estrangers a Espanya al finalitzar 2005 estava inclòs en el Règim General de residència i el 28,51% en el Règim Comunitari, del que formen part els nacionals de països de l'Espai Econòmic Europeu, així com els seus familiars i els familiars d'espanyols.
La distribució segons continent del total d'estrangers a Espanya era al finalitzar 2005 molt semblant a la distribució al finalitzar l'any anterior, a pesar que els distints col•lectius han experimentat una variació molt distinta en l'últim any. El nombre d'iberoamericans s'ha incrementat, respecte a desembre del 2004, en 337.056 persones (el que suposa un augment del 51,92% en eixe col•lectiu), el d'europeus no comunitaris en 168.277, i el d'africans en 150.744 (la qual cosa representa, respectivament, un 99,63% i 30,24% d'augment percentual d'eixos col•lectius). L'increment del nombre de nacionals d'Europa Comunitària al llarg de 2005 va ser de 70.409 persones (14,11%), el d'asiàtics de 34.661 (24,28%), el de nacionals d'Oceania de 354 (31,83%), i el de nord-americans de 88 persones (0,52%).
Els col•lectius nacionals majoritaris al finalitzar desembre del 2005 eren el marroquí (493.114 persones), l'equatorià (357.065), el colombià (204.348), el romanés (192.134) i el britànic (149.071). Tanmateix, la distribució dels distints col•lectius d'estrangers a Espanya no és, no obstant, homogènia, per tot el territori de l’estat espanyol.
Feminització del fet migratori
L’estereotip de l’immigrant (home, jove, procedent del nord d’Àfrica) ja no s’adequa a la realitat de la immigració a Espanya. Cada cop hi ha més dones que immigren. En els últims anys hi ha hagut un procés de feminització de la immigració: als anys 90, les dones representaven el 30-35% dels immigrants i, en canvi, avui dia, segons el “Boletin Estadistico de Extranjeria e Inmigración nº 7 de Gener de 2006 del Ministeri de Treball i Afers Socials representen un 45,67% del total. En ciutats com Barcelona el percentatge representa un 45,13%, i en Astúries sorprenentment un 52,86%.
L’increment de la immigració femenina no és una qüestió que afecti només a països llatinoamericans, sinó que també ha incrementat la immigració femenina procedent del Marroc, en què les dones representen el 40% de la immigració marroquina.
Nivell educatiu.
Hi ha importants diferències en el nivell educatiu dels immigrants, segons la regió i el país d'origen. Si comparem la distribució dels distints col•lectius segons el nivell d'estudis, els procedents d'Àfrica són els que registren les proporcions més altes de població analfabeta o amb estudis primaris i la mas baixa amb estudis universitaris.
En el cas dels immigrants comunitaris la relació és exactament al revés: són els que mostren el percentatge més alt de població amb estudis universitaris i el més davall de sense estudis. La immigració llatinoamericana és la que té major proporció de població amb estudis secundaris i els europeus de l'est amb formació professional. En tots els casos hi ha diferències entre barons i dones, però algunes són mes marcades que altres.
La població espanyola nascuda a Espanya ocupa el segon lloc en proporció de formació professional, després d'Europa De l'Est. Té més percentatge d'analfabets o sense estudis i d'estudis primaris que els immigrants d'Amèrica Llatina. Quant a la proporció de població amb nivell universitari, només supera els immigrants africans (Garrido Toharia 2004).
El racisme i la discriminació a Espanya
A Espanya no hi ha un sentiment generalitzat de rebuig als immigrants, tot i que sí que hi ha brots racistes subjectes de generalitzar-se si se segueix amb la mateixa política i amb el mateix discurs polític. El discurs de molts polítics alimenta el racisme: la vinculació de la immigració amb la delinqüència i la inseguretat, o amb una presumpta pèrdua d’identitat, són discursos que provoquen la por i el rebuig vers l’immigrant i trenquen la convivència i la cohesió social.
Quant a la inseguretat i la delinqüència, hi ha dades concretes dels sindicats de policia que desmenteixen aquest discurs pretensiós i amb fins electoralistes.
A Espanya no existeix cap llei antidiscriminatòria o antiracista. Els dictàmens aprovats per la Comissió Europea sobre la necessitat que els països de la Unió legislin normatives i aprovin mesures antidiscriminatòries per motius de raça no han estat aplicats a Espanya.
En la modificació a la Llei d’estrangeria de 2003, es contempla la constitució d’un Observatori contra el Racisme i la Discriminació, però només és consultiu i s’utilitza per a realitzar estudis.
El dret a vot
En moltes normatives de països europeus es reconeix el dret a la participació política de les persones immigrades. Així, es reconeix, entre d’altres, el dret a vot en les eleccions municipals. Alguns reconeixen el dret al vot passiu (només votar) i d’altres reconeixen el dret al vot passiu i actiu (elegir i ser elegit). Però Espanya no reconeix aquest dret a les persones immigrades extracomunitàries que resideixen en el seu territori.
Polítiques d'immigració: Vies d’entrada de treballadors immigrants.
A la Llei d’estrangeria i al seu reglament hi ha contemplades diverses vies d’entrada de treballadors immigrants: contingent, règim general i treballadors de temporada. Però en realitat cap d’aquestes vies funciona correctament.
Com indica SOS-Racisme, en els últims anys la política del contingent ha estat un fracàs total, perquè és un procediment limitat a països que tenen conveni amb Espanya i perquè es tracta d’un mecanisme lent i poc transparent quant a la selecció en el país d’origen.
La via del règim general, tot i que va ser suspesa el 2002, i que també és un mecanisme lent, segueix essent la via més utilitzada per a la contractació en el país d’origen. Davant del fracàs de les vies d’entrada, doncs, la majoria de les persones immigrades entren com a turistes i es queden al país en situació irregular.
La lògica de totes les vies d’entrada dels treballadors immigrants es basa en una visió antiquada de la situació nacional de treball: “els estrangers poden ocupar llocs de treball en sectors en què no hi ha ni espanyols, ni comunitaris, ni immigrants legals en atur”.
Com veiem, hi ha diverses vies d'ingrés i permanència regularitzada en territori espanyol. Les més comunes són la residència amb permís de treball, la residència com a estudiant, la reagrupació familiar i, en menor grau, la residència per qüestions humanitàries o l'estatut de refugiat. Gran part dels immigrants no comunitaris aconseguix aconseguir una situació de regularitat a través de la seua inserció en el mercat de treball.
Hi ha tres situacions en què poden trobar-se els estrangers en el territori espanyol de forma regular: estada, residència temporal i residència permanent. Les dos últimes, així com una prolongació de la primera, han de ser autoritzades pel Ministeri de l'Interior. Estades són les permanències no superiors als tres mesos.
En este cas, hi ha un llistat comú de països que necessiten visat per a entrar en el territori Schengen, entre els que es troben Perú, República Dominicana, Colòmbia, i, recentment, Equador. La residència temporal és l'estada autoritzada per més de tres mesos i menys de cinc anys. Per a l'obtenció de la residència temporal és necessari acreditar mitjans de vida suficients.
La residència permanent és la que autoritza a residir en el territori espanyol de manera indefinida i a treballar en igualtat de condicions que els espanyols. Per a accedir a la residència permanent és necessari haver tingut residència temporal de manera continuada durant, almenys, cinc anys.
La legislació establix que els estrangers majors de 16 anys que vullguen treballar a Espanya han d'obtindre, a més d'un permís d'estada, permís de treball. Per la seua banda, els ocupadors que vullguen contractar a un estranger sense permís de treball, hauran d'obtindre prèviament la dita autorització.
Una normativa que diferència l'accés al mercat de treball dels immigrants no comunitaris és la referència a la situació nacional d'ocupació (clàusula de prioritat nacional), la qual establix que per a la concessió o renovació d'un permís de treball, es tindrà en compte la insuficiència o escassetat de mà d'obra espanyola en l'activitat o professió i zones geogràfiques en què es pretenga treballar.
Açò significa que es pot justificar la denegació d'un permís de treball si hi ha sol•licitants d'ocupació espanyols, comunitaris o residents legals. En la practica, açò ha provocat la concentració dels treballadors i treballadores no comunitaris en els sectors laborals més precarizados: servicis, construcció i agricultura.
Quan se sol•licita el permís de treball inicial per compte d'altri, ha de presentar-se una oferta de treball. El primer permís de treball, tipus B (inicial), té una duració d'un any i pot ser limitat a un determinat àmbit geogràfic, sector o activitat. Pot ser renovat si continua la relació laboral, si es presenta una nova oferta d'ocupació o si s'esta cobrant una prestació contributiva per desocupació.
El permís de tipus B (renovat) permet desenvolupar qualsevol activitat en tot el territori nacional durant un període de dos anys. Poden obtindre este permís els titulars d'un permís tipus B (inicial) al terme de la seua vigència. El permís de tipus C permet desenvolupar qualsevol activitat en tot el territori nacional.
Té una validesa de dos anys i pot ser obtingut pels titulars d'un permís tipus B (renovat) al terme de la seua vigència. El permís de tipus C és el que permet sol•licitar un permís permanent. Per a renovar els permisos és obligatori haver cotitzat a la Seguretat Social, així com estar al dia amb les obligacions fiscals. Existixen també distints tipus de permís de treball per compte propi.
Des del 14 de gener del 2002 es van suspendre les tramitacions de permís de treball per la Via General, açò és, presentant la sol•licitud des del territori espanyol, i només s'han atorgat permisos a través dels contingents a treballadors que es trobaven en els seus països d'origen. Açò ha condemnat a la il•legalitat a centenars de milers d'immigrants no comunitaris assentats a Espanya, que inclús tenint una oferta de treball no poden obtindre el permís corresponent.
A través del sistema de contingents (o quotes) s'oferix un número determinat de llocs de treball a estrangers que no residisquen, regular o irregularment, a Espanya, amb indicació de sectors i activitats professionals específiques, que solen ser l'agricultura, construcció i servici domèstic.
Correspon a la Direcció General d'Ordenació de les Migracions orientar sobre els mecanismes de selecció dels treballadors en els països d'origen, tenint en compte els convenis o acords internacionals subscrits en esta matèria. Al llarg del 2001 es van firmar acords amb Equador, Colòmbia, República Dominicana i El Marroc i es van elaborar esborranys d'acords amb Polònia i Romania, amb l'objectiu de regular de manera ordenada i coordinada el flux de mà d'obra entre estos països i Espanya.
La normativa, en vigor a partir de gener del 2001, va imposar l'expulsió com a sanció per a la falta de permís de residència, o per la seua falta de renovació passats els tres mesos del venciment. L'expulsió no serà imposada en cas de residents permanents. Tota expulsió suposa la prohibició d'entrada en el territori espanyol per un període mínim de tres anys i un màxim de deu.
Una de les tendències més clares en la política migratòria de l'àmbit comunitari en la firma d'acords de readmissió amb els països d'origen o de trànsit d'immigrants. Per la seua banda, Espanya té acords amb Bulgària i Romania, firmats en 1996, relatius a la readmissió de persones en situació irregular. També s'han firmat convenis formals de readmissió amb Nigèria, Portugal, França, Itàlia, Eslovàquia, Estoniana, Letònia i Lituània. L'any 2003 es van firmar acords amb Algèria, Guinea, Senegal i Ghana
Polítiques d’integració
L’últim pla governamental per a la integració de las persones immigrades data de l’any 2000: es tracta de l’anomenat pla GRECO, (Programa Global de Regulación y Coordinación de la Inmigración y Extranjería en España) del Ministerio del Interior, que mai va ser desenvolupat i mai va comptar amb un pressupost per ser aplicat.
Algunes comunitats autònomes disposen de plans d’integració, com és el cas de Catalunya o el País Basc, però tampoc estan tots desenvolupats i a alguns fins i tot els manca el pressupost. La majoria d’aquests plans es basen en la transversalitat del fet migratori.
Des dels poders locals és des d’on s’han treballat millor els plans d’integració, de tal manera que alguns municipis ja tenen plans de primera acollida, però encara són pocs. Un element molt negatiu en la política d’integració és la descordinació entre les administracions, per una banda, i entre aquestes i les entitats i organitzacions que treballen en aquest tema, per l’altra.
Actors públics i socials implicats.
La política de migracions va començar a gestar-se en l'àmbit del Ministeri de l'Interior, a què després se van anar sumant altres àrees, com els Ministeris de Treball i Assumptes Socials o Exteriors.
Les qüestions relacionades amb el mercat de treball estan davall el control del Ministeri de Treball i Assumptes Socials, que s'encarrega dels permisos de treball i les inspeccions i intervé en el disseny dels contingents i en els processos de regularització.
Este Ministeri també s'encarrega, a través de l'INSERSO (Institut de Migracions i Servicis Socials), de tasques relacionades amb la integració dels immigrants. Moltes d'estes iniciatives són impulsades a través de subvencions atorgades a les organitzacions no governamentals o sindicats.
En l'àmbit regional, les comunitats autònomes amb nombre més gran d'immigrants no comunitaris han desenvolupat els seus propis plans. En la Comunitat de Madrid, per exemple, a finals de 2000 es va aprovar el Pla Regional per a la Immigració 2001-2003. En la Generalitat de Catalunya s'ha aprovat el Pla Interdepartamental d'Immigració 2001-2004.
En l'àmbit local, algunes ciutats amb gran proporció de població immigrant, com Barcelona, Madrid i València, han elaborant o estan elaborant també els seus Programes d'Integració. Tant els Governs municipals com les ONG, Esglésies i sindicats tenen un paper privilegiat en la xarxa d'assistència a immigrants, a causa del seu contacte directe i quotidià amb estes persones.
Una de les característiques de la política d'immigrants espanyola ha sigut la creixent importància de les ONG que treballen amb immigrants. Les ONG oferixen informació sobre recursos, assistència jurídica, classes d'espanyol, formació professional, atenció mèdica, borsa de treball o sensibilització de la població local.
A diferència de les entitats governamentals, el discurs de les ONG intenta modificar la visió dels immigrants com a mera força de treball i busca desvincular l'estada regular en territori espanyol de l'accés a un permís de treball.
Durant El Govern del Partit Popular (1996-2004) el Ministeri de l'Interior va anar guanyant més poder de decisió en l'àmbit de migracions, inclús en allò que s'ha referit a la integració d'immigrants, com ho demostra l'elaboració del Pla GRECO, del que feiem esment anteriorment. El nou Govern del PSOE (2004) ha creat la Secretaria d'Immigració, adscripta al Ministeri de Treball i Assumptes Socials, amb una Direcció específica dedicada a la integració.
|
|
|
|
|