|
|
PRESENTACIO
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ
EL FET MIGRATORI A L’ESTAT ESPANYOL
ANTECEDENTS HISTÒRICS DEL FENOMEN MIGRATORI A ESPANYA
EL MERCAT LABORAL A ESPANYA ENVERS LA IMMIGRACIÓ
LA REGULACIÓ JURÍDICA DE LES POLÍTIQUES ACTIVES D'OCUPACIÓ PER A
L’INFORME DE 2006 DE SOS-RACISME: DRETS LABORALS I SOCIALS
ANTECEDENTS HISTÒRICS DEL FENOMEN MIGRATORI A ESPANYA
Segons indica Francisco Sagristà Romero, el fenomen immigratori ha sigut mirat amb una determinada prevenció per diverses raons en l'Europa més desenvolupada, sent una d'elles la dificultat d'assumir ser lloc d'immigració quan el seu passat històric demostra el contrari, encara que en el cas d'algunes comunitats autònomes, les seues etapes de fort creixement s'han degut quasi sempre a la immigració provinent d'altres regions espanyoles. Des d'esta perspectiva, es distingixen tres grans etapes per la doctrina:
1a. Els països que hui formen la Unió Europea han sigut durant segles el primer focus mundial d'emigració. Al llarg del segle XIX i fins mitjan del segle XX, amb les dos interrupcions provocades durant les dos guerres mundials, el tipus emblemàtic de l'emigrant era representat per milions d'europeus( més de 60 si ampliem el marc de la Unió Europea) que creuaven els mars a la recerca de destins laborals prometedors.
2a. Des de 1950 i fins a 1975 es produïx una variant del model clàssic anterior; el canvi va consistir en l'experiència migratòria intraeuropea de més de sis milions d'europeus del Sud, emigrats a l'Europa Occidental on la bonança econòmica precisava d'abundant mà d'obra per a les seues puixants indústries.
No obstant, les democràcies europees mai van pensar atraure treballadors permanents sinó “invitats” segons la terminologia alemanya. Açò va ocórrer en el cas d'espanyols i italians, que van retornar als seus països quan estos havien ascendit en la corba del desenvolupament econòmic.
3a. En l'últim quart del segle XX es produïx un altre gir. D'una banda, descendix de forma generalitzada l'ocupació com a conseqüència de la conjuntura econòmica sorgida de la crisi del petroli de 1973 i, d'altra banda, comença un flux immigratori extraeuropeu protagonitzat per persones procedents de la perifèria econòmica, les característiques demogràfiques, socials i culturals del qual són percebudes de manera molt distant, molt més que les existents entre Europa i la seua prolongació americana o que els desplaçaments sud-nord europeus.
Es pot dir que per primera vegada en el món contemporani les majors migracions internacionals de caràcter laboral no estan protagonitzades per europeus.Una vegada exposada esta ressenya del marc europeu amb fins exclusivament contextualizadores, dir que l'Organització Internacional del Treball (en avant, OIT) establix tres grans cicles econòmics a Espanya des del final del règim del general Franco en 1975 fins als nostres dies i que marquen un abans i un després en l'evolució del mercat laboral de la població immigrant treballadora.
En primer lloc, l'OIT es referix a un període de 9 anys (1975-1984), com un cicle recessiu de l'economia espanyola, que coincidix amb una important crisi internacional del model d'acumulació vigent en els països desenvolupats des del final de la segona guerra mundial. Va existir una important destrucció d'ocupació ( es parla de 2,6 milions de llocs de treball), que va comportar l'aparició d'un desocupació estructural, que en pocs anys va passar d'un 2,8% a un 21,7% cap a 1984.
Durant els 9 anys d'este primer període es va detindre l'emigració espanyola cap a l'estranger i van retornar a Espanya més de mig milió d'emigrants, la majoria des dels països més avançats de l'Europa Occidental. Al mateix temps, va existir una ralentització de les migracions interiors en paral•lel amb l'augment de la desocupació en les ciutats i l'expansió dels sistemes de protecció social (pensions, subsidi agrari, etc...)
Un segon període comprén 6 anys (1985-1990), en els que es va produir un important creixement econòmic, que es va acompanyar per una major obertura d'Espanya cap a l'exterior, que va donar lloc a la incorporació del nostre país en 1986 en la llavors Comunitat Econòmica Europea (CEE) i l'afluència de nombrosos capitals estrangers. El creixement ocupacional es va forjar en gran manera davall noves modalitats de contractació temporal que es van recolzar en reformes legislatives de les relacions laborals.
És en estos anys quan es va a produir el “envol” de la immigració laboral estrangera que en, un número considerable, es trobava en una situació d'irregularitat administrativa, la qual cosa facilitava la seua inclusió en activitats de la denominada “economia submergida”.
Finalment, en el tercer període que arriba fins hui, hi ha quatre anys crucials com van ser els compresos entre 1991 i 1994, inclusivament. 1991 suposa l'any de conclusió del període anterior d'expansió econòmica, començant un nou cicle recessiu, a pesar que en 1994 es detecten ja signes de recuperació de l'economia espanyola.
El començament d'este període va coincidir amb la posada en marxa d'un procés de regularització de treballadors estrangers, per mitjà del qual unes 100.000 persones van obtindre permisos laborals. Al mateix temps, es va posar en marxa una política regulatoria de fluxos migratoris, concretada en l'establiment d'un quota anual de treballadors immigrants.
L'estabilitat en l'orde jurídicolaboral que es pretenia amb estes mesures va estar afectada pel desenvolupament de la crisi d'ocupació, i la recessió de sectors econòmics on es concentra una bona part dels treballadors d'origen estranger.
Una vegada realitzada esta labor de periodificació històrica de l'etapa democràtica, repassarem en les següents línies les característiques fonamentals de la mà d'obra estrangera a Espanya.
Amb l’instrument de les fonts estadístiques disponibles en este moment no és possible un coneixement detallat i precís de l'evolució històrica de la mà d'obra estrangera en l'economia espanyola.
La primera cosa que cal constatar és la diversitat d'orígens de la població immigrant estrangera a Espanya. Tenint en compte la important heterogeneïtat interna, tant pel seu origen nacional com per les seues característiques demogràfiques, hi ha distintes formes d'inserció en el mercat laboral (sector econòmic, branca d'activitat, estatus ocupacional o espai geogràfic d'assentament).
Finalment, tenint com a punt de partida dos grans blocs d'origen, configurats des de la perspectiva de la posició dels països d'origen en l'orde econòmic internacional, podríem classificar els treballadors estrangers com procedents del “primer” o del “tercer” món.
Emprant este criteri diferenciador, es constata que un 70% procedix dels cridats països menys desenvolupats o en via de desenvolupament. Esta dada reflectix que quasi un terç és originari dels cridats països del “Nord”. Però, si en compte d'emprar un criteri jurídic, usem un sociològic, alguns autors plantegen incloure a la immigració portuguesa com procedent del “Sud” i açò implicaria que el 24% dels treballadors estrangers prové del “Nord”.
Una gran majoria d'autors està d'acord en què no cal assimilar l'origen nacional d'un immigrant amb una determinada posició social, atés que ni tots els treballadors del “Sud” són mà d'obra barata i sense qualificació, ni tots els arribats del “Nord” són tècnics o executius d'empresa. Però, no obstant, convé destacar esta diversitat d'orígens, especialment perquè a partir de 1992 la major part del contingent del “Nord” ha desaparegut del control estadístic, existint una espècie de situació de “invisibilitat”.
|
|
|
|
|